2. LA LITERATURA GREGA

HOMER. L’ODISSEA

Els més antics textos literaris que es conserven en llengua grega són dos extensos poemes èpics, en vers : la Ilíada i l’Odissea, atribuïts a Homer. Són de data incerta, cap a l’any 770 abans de Crist.
La Ilíada té per tema la llegenda de Troia (Ílion). Tracta de la lluita dels grecs contra els troians per rescatar Helena, que havia estat raptada per Paris, un príncep d’aquesta ciutat. En mig d’una atmosfera de grandesa i fantasia es narren moltes batalles però també episodis que mostren els sentiments d’Aquiles davant la mort del seu amic Patrocle, o d’Hèctor quan s’acomiada de la seva esposa i del seu fillet abans de la batalla decisiva.
L’Odissea narra les aventures d’Ulisses (Odisseu) en el seu llarg i perillós viatge de retorn a la seva illa d’Ítaca acabada la guerra de Troia. Está dividida en tres parts : els viatges de Telèmac, fill d’Ulisses, buscant el seu pare ; el viatge d’Ulisses i la seva venjança dels que, en la seva absencia, volien robar-li el regne i la muller : la fidel Penèlope. Ulisses és el nom llatí amb què és conegut Odisseu. Els seus fets i les seves qualitats l’han convertit en un símbol universal de l’heroi.
Són poemes compostos per a ser recitats, no per a ser llegits, encara que és evident l’existència d’un poeta responsable, conscient i culte que va idear, planejar i compondre les més belles epopeies del món clàssic. Els fets que narren aquests poemes eren bastant recents, això fa suposar que tenien també la missió de transmetre notícies. La gent que les sentia coneixia les antigues llegendes, però li agradava escoltar-les recitades pels rapsodes
Del seu autor, Homer, se’n sap ben poca cosa ; només que va néixer a Esmirna al segle VIII a. C.

EL TEATRE A GRÈCIA

El teatre grec es va iniciar a partir de les festes en honor de Dionís (Bacus), el déu del vi. En aquestes festes un cor de camperols cantava el ditirambe, himne que explicava les aventures de Dionís, mentre ballaven a l’entorn de l’altar del déu.
A poc a poc, el que havia estat una narració cantada es va transformar en la representació teatral d’allò que s’explicava. D’aquesta maneta van aparèixer dues formes del gènere dramàtic : la tragèdia i la comèdia.
La tragèdia prenia els temes argumentals de les llegendes antigues. En realitat el que es pretenia era que els espectadors, davant de les situacions en què es trobaven els personatges, reflexionessin sobre la seva pròpia manera d’actuar i corregissin els seus errors. Les tragèdies presentaven el protagonista en situacions crítiques : enfrontat amb si mateix : amb les seves passions, els seus desitjos, o enfrontat a les lleis dels déus o amb el seu propi destí. Normalment el conflicte no se l’havia buscat ell, sinó que li havia arribat, s’hi trobava enmig sense saber-en ben bé les causes. Unes forces misterioses i externes a la vida humana (els fats, pels grecs) encaminaven fatalment el protagonista cap a la desgràcia final (la mort, la invalidesa, la desesperació) El personatge lluitava desesperadament contra aquest corrent inexorable però ni hi havia res a fer i al final sucumbia.
Al segle V a. C. la tragèdia va arribar al seu punt culminant amb les obres encara avui admirades d’Esquil, Sòfocles i Eurípides. El primer escriví unes noranta obres de les quals només se’n conserven set :  l’Orestíada (trilogia formada per Agammenon, Les Coèfores i les Eumènides), Els Perses, Prometeu encadenat, Les Suplicants i Els set contra Tebes. De Sòfocles, que és considerat l’autor més important es conserven
senceres : Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip rei, Electra, Filactetes i Èdip a Colonos. Eurípides es destaca per la defensa, en les seves obres, dels drets de la dona i dels més febles. Entre les seves obres que s’ha conservat destacarem : Medea, Hipòlit, Hècuba, Andròmaca, Les Troianes, Electra, Ifigenia a Tàuride i Les Bacants
A la gravetat i a la transcendència de la tragèdia s’oposava l’esperit burlesc i satíric de la comèdia. En la comèdia l’espectador es trobava davant d’un argument ignorat que el portava a uns conflictes que no podia preveure i amb uns personatges que no coneixia. L’autor de les comèdies inventa un assumpte i una trama i crea uns personatges i els llança a l’acció. Reflexa la realitat en forma de caricatura. Els espectadors podien reconèixer en els personatges els seus veïns, parents o a ells mateixos. L’espectacle fa riure i disfrutar al públic, recull l’actualitat, l’exagera, critica els polítics, els filòsofs... La comèdia no és realista. Ho són els personatges però la tama és disparatada, inverosímil i, a vegades, absurda.
Un dels principals autors de comèdies va ser Aristòfanes. Va viure al segle V a.C. i va escriure, entre altres, La Pau, Els Núvols, Les Granotes...
Les representacions tenien lloc a l’aire lliure, en unes construccions en forma de ferradura, la qual cosa feia que tinguessin una acústica meravellosa. Generalment es construïa aprofitant el pendent d’un turó per a situar-hi les grades on seien els espectadors. Al centre, a la part baixa hi havia el cor i davant, en una plataforma elevada, l’escenari, els actors. Els actors acostumaven a portar caretes per indicar l’estat d’ànim del personatge que encarnaven i també per projectar la veu cap endavant i que se sentís millor i unes sabates amb soles molt gruixudes per fer-los més alts. La música també era molt important.

i